Hola, em dic Aleix Sànchez i sóc un nen normal amb una vida normal. Tinc amics, una família i una casa que no està malament. Vivia just en el centre de Barcelona, una ciutat amb molt tràfic, moltes persones, molt soroll, es a dir, una ciutat una mica estressant. Cada vegada que intentava fer els deures , s'escoltaven els clàxons dels cotxes de la carretera que havia just davant de casa meva. Doncs imagineu-vos el que haig de passar quan he de estudiar.
Un dia era a casa i tenia un examen i molts deures pel dia següent. Tot just havia hagut un accident de tràfic i hi havien molts cotxes al llarg de la carretera pitant amb els clàxons. El meu cap estava a punt d'esclatar, no podia més! Estava fart de tot allò!
No vaig poder ni fer els deures ni estudiar i la professora em va castigar, em va fer una xerrada de 30 minuts i em va posar un 0 en l'examen. La meva mare, com no, també em va castigar i em va tornar a donar aquella xerrada però, no de 30 minuts, no, si no de 40.
Vaig anar a la meva habitació, estava a punt d'esclatar. Intentava calmar-me, respirar fons, però no va funcionar. Entre el 0 de l'examen, els càstigs, les rinyes i els clàxons pitant dins del meu cap, estava a punt de tornar-me completament boig!
Una nit no em podia adormir i un sentiment estrany em recorria per la sang, es com si no fos jo. Tenia moltes ganes de fer alguna cosa, però no sabia ben bé el què, mai havia sentit aquell sentiment.
Sense poder controlar els meus propis passos em vaig dirigir cap a la cuina, vaig obrir el calaix dels coberts i vaig agafar el ganivet més gran que vaig trobar. Sense saber què hi feia jo i perquè no podia controlar el meu propi cos, estava poseït! No era jo!
De sobte em dirigia cap a la habitació dels meus pares. Ells estaven dormint, tranquilament i jo sense saber perquè li vaig clavar el ganivet a me mare, just al costat del pit. Quan vaig sentir l'adrenalina i el plaer que donava el fer aquesta acció, ho vaig fer, també, amb el meu pare.
El dematí següent em vaig llevar del meu llit, amb les mans ensangonades i no sabia perquè.
Vaig baixar al menjador, i tot allò era ple de policies i, al fons, dos cosos sense vida què, eres molt familiars per a mi, molt per ser sincer i plens de sang asseguts a les cadires del menjador. Els policies, al veurem ple d'aquella substància vermella, em van agafar i jo, cridant, no sabia perquè ho feien. Però, quan vaig passar pel costat de la taula del menjador ho vaig entendre fil per randa. Hi havia un diari del dia amb un titular esgarrifós: “Dos cadàvers ensangonats han sigut trobats assassinats a casa dels Sànchez”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada